– per a E.R.
De sobte’s va desarrelar el teu respir,
de sobte tot es va fer molt més pesat.
Una lagrima de sobte va sortir
perquè de sobte el mòn per a sempre s’ha canviat.
De sobte…i això qui’l poguès creure,
que tal cosa poguès succeir?
Que no’ns anem mai més a veure,
qu’aixì la teva flama’s va extingir?
I de sobte – els remordiments,
hostes de costum en totes vetlles,
amb els seus centenars de fletxes,
fomenten – sádicos – el sufriment.
Aquí quedamos: uns cors destrossats,
acompanyants de la teva impermanència,
i no se’ns arrela en la consciència,
el fet horrible: ella’ns ha deixat.
A tu, sempre amiga del meu cor,
que sempre seràs part de la meva vida,
tant de bo qu’ens poguèssim dir ”Abur”
que tant m’has endolcit l’univers dur.
Et trobo a faltar deja, doncs – chau, querida.